Agrupació Teatral La Gespa Palamós -
Valoració del Públic: 9.64
1r PREMI DE LA 2a MOSTRA DE TEATRE AMATEUR
La Casa de les Xives, el triomf deis
veïns de dalt
Una de dues: o bé els temps estan canviant, o bé
ens han agafat de tornada de tot. El fet que una agrupació
teatral de Palamós, La Gespa, -el seu ambaixador teatral més
ambiciós, tot s’ha de dir-, aconseguís guanyar la IIa Mostra de
Teatre Amateur de Sant Feliu de Guíxols ens fa pensar que totes
aquelles histories de rivalitats entre municipis ja formen part
del bagul dels records (amb les bufes que s’havien arribat a
donar fa uns anys alguns vailets milhomes, que encara ten en les
galtes calentes!). El fet és que la gent de la Gespa de Palamós
van arribar i moldre i van trencar una estadística bastant
inamovible :jo pensava que les coses anirien d’una determinada
manera (sabia que hi havia una nota molt alta i encara que
passessin les setmanes ningú no la superava), i arriba la Gespa,
i ho capgira, com si res. Ja són bastant així, els meus estimats
Davids Sagrera, Carles Garrido, Pepis, Telmes i tota la corrua
de noms que m’han acompanyat els darrers anys en terres de
Miquels, Jordimassonis, Melis, Castellets i Canmonis.
Dic que són una mica així amb coneixement de
causa: he estat sis anys a Palamós i conec la tradició dels
atacats per Barba rossa pel carrer del Perill, bo i sortir-me’n
acollit anys després per l’esperit afable de la gàbia daurada
dels veïns del sud. Els primers sorpresos en guanyar: els
palamosins, perquè (i no és voler crear mal ambient, o potser
sí) en l’obra que van representar sobre el tren, La Tramviata,
el dolent de la trama era el pobre noi de Sant Feliu de Guíxols,
l’etern seductor galant raspat que és terriblement deixat de
banda, caricaturitzat com a fatxenda i sòmines ja que es queda
sense la novia que qualsevol sogra voldria. I ara va, i són els
ganxons qui donen la màxima puntuació a la Casa de les Xives
representada per uns palamosins folls d’una dolça metzina
teatral.
Però haurien obtingut el primer premi a Sant Feliu o a Cannes, a
Arbúcies, a Porto Alegre o a Pequín: com Sant Miquel, allà on
van triomfen. Perquè tot i que feia més d’un any que ja no estan
per Xives, que estan per altres obres d’entre dones, els
palamosins anaven a matar, com es diu a les grans places, i a
posar tota la carn a la graella. I si van guanyar, realment és
perquè ho van suar. No la tenen més grossa: hi van posar tot el
que hi havien de posar.
Dita tota aquesta broma seriosa, deixeu-me
recordar que la Casa de les Xives no és, ni serà, una broma o
una frivolitat. I ara adquireixo el to neutre, tirant a seriós.
Les guerres, ni les civils ni les altres, no son ni frívoles ni
divertides i per tant, els arguments que es porten a terme
ambientats en aquestes escenes són per definició crus, grisos,
encarcarats, ennavallats i necessàriament tristos. Agres i
tristos, com un capvespre fred i negre de serial sentit i cru.
L’obra, molts la coneixeu, és trista, fosca,
especial, com un maldecap esperpènticament tràgic. Però enmig de
la rutilant negror hi ha una Petra que llueix o una germana
petita, Trini, que creix enèrgica, viva i alhora mortal, com les
flors dels revolts, com el jove que mor tan aviat, com
l’esperança buida d’una guerra plena de contradiccions ètiques i
morals. I un pare, el meu sempre benvolgut Santi, que hi és i no
hi és en una contradicció perpètua, pensant per què coi em fan
fora de casa meva, si jo sempre he viscut aquí i és el meu racó
de món. Una casa de les Xives que va ser estrenada en castellà
amb una joveníssima Amparo Baró, al Moratín de Barcelona, i al
Marquina de Madrid, essent un rècord de permanència escènica i
amb dues versions de televisió. Tot plegat, amb un decorat
esplèndid, una dicció extraordinària, una direcció magistral, un
joc de llums i so terriblement precís, i un savoir faire que ja
no es pot dir amateur, van fer que els últims en arribar, lluny
de pagar panyora, anessin més enllà del mite. Llarga vida a la
Mostra de Teatre amateur de Sant Feliu de Guíxols a als seus
guanyadors, els veïns de dalt.
Text de Pere Carreras, aparegut al Setmanari
Àncora
